Ciberutopia

Ciberutopia: interferències entre la dansa i les xarxes socials

TikTok és una eina democratitzadora per a la dansa o reprodueix els mateixos patrons i desigualtats socials de sempre?

Un dels continguts més populars que corren per TikTok (entre molts d’altres) són les coreografies, que es viralitzen a còpia de ser repetides, copiades, versionades i servides en scroll infinit a través d’un algoritme que s’adapta a l’usuari. El llenguatge dansístic i corporal desenvolupat especialment entre joves en aquesta aplicació, els mecanismes, l’estètica i els codis de composició i comprensió de l’espaitemps a través de la pantalla són, al cap i a la fi, una forma de ballar i coreografiar que està lligada al mitjà a través del qual la dansa es crea i es presenta al públic.

La dansa, a partir dels anys seixanta (dansa postmoderna), va començar a desenvolupar pràctiques d’improvisació que buscaven democratitzar-la posant èmfasi en els processos i no tant en els resultats. Buscaven formes integradores i de trencament amb patrons establerts. Afirmaven que tot moviment era expressió de dansa i qualsevol persona era ballarina, independentment de la seva formació. Actualment, les danses de TikTok i la seva expansió a través de les xarxes han contribuït, en certa manera, a una democratització de la dansa i l’han fet arribar a tothom, sense distinció de gènere, raça, classe o sexe.

Fruit de la globalització i la internacionalització que el mitjà online ofereix, la dansa a TikTok no es pot vincular a cap espai físic o cultura en concret, sinó a un espai eteri, intercultural, on hi ha una hibridació de cultures i llenguatges i on es pot observar una comunitat d’usuàries que comparteixen un llenguatge amb característiques pròpies, com ara:

• Humor, estètica DIY (do it yourself).
• Moviments petits de mans i braços (perquè es puguin encabir dins el format vertical de la pantalla).
• Relació il·lustrativa entre la dansa i la lletra de la música.
• Notacions coreogràfiques, expressió de les mans i simbologia emoji.
• Expressions facials exagerades.
• Joc de seducció amb mirada a càmera.
• Composició i joc entre primers plans i segons plans.
• Llenguatge corporal casual o que sembli natural.
• Error o fail (equivocació), que sempre agrada.
• Reaction (algú que observa i reacciona al que l’altre fa).
• Challenge (repte).
• Durades molt curtes (normalment uns 15 segons).
• Hibridació de danses d’influència afrollatina (perreo, twerk, grind) amb danses urbanes (hip-hop, dancehall, locking, popping), K-pop i J-pop.
• Danses des d’espais privats o personals de casa (habitació, bany, menjador…).

Vivim una ciberutopia en què es reprodueixen els mateixos patrons i desigualtats socials de sempre i en què l’únic que ha canviat és el mitjà?

Utopia democràtica?

La gravació i visualització de les coreografies a través de la pantalla fa que siguin potencialment reproduïbles i mercantilitzables des de quasi qualsevol lloc del món a qualsevol hora. Tot i aquesta accessibilitat, podem parlar d’una eina democratitzadora? O vivim una ciberutopia en què es reprodueixen els mateixos patrons i desigualtats socials de sempre i en què l’únic que ha canviat és el mitjà? Realment, tothom té una oportunitat igualitària de donar-se a conèixer a través de les xarxes? Quin camp d’avantatges i desavantatges s’obre quan la dansa s’identifica amb la usuària com a eina de màrqueting per a les grans marques?

Segons Theresa M. Senft, la figura de l’influencer no és un fenomen nou, sinó que podria ser descrita com l’evolució cultural de les denominades microcelebrities: personalitats amb el compromís de desplegar i mantenir la identitat online com a construcció d’una marca pròpia, basada en la seva vida i la seva persona. En aquest sentit, “internet contribueix a una dinàmica per la qual les usuàries esdevenen simultàniament venedores, compradores i mercaderia”.

Quines formes i pràctiques dansístiques poden trencar a aquesta dinàmica? Des que som petites, ens iniciem en un procés d’imitar tot el que veiem al nostre voltant. D’adultes, ja aculturalitzades, hi ha patrons corporals i de pensament que, a còpia de veure’ls i repetir-los, hem integrat i normalitzat de forma inconscient. Michael Jackson (1989) parla d’un embodiment a través del mimetisme o la consciència del cos de l’altre dins el propi cos. Inspirat per reflexions prèvies de Franz Boas i Pierre Bourdieu, argumenta que hi ha “patrons corporals que generen imatges mentals i que, per tant, inculquen qualitats morals”. Les afirmacions de Jackson fan reflexionar sobre el poder de l’app a l’hora d’aplicar el mecanisme de repetició i imitació de moviments, danses i actings.

El fet de veure només continguts relacionats amb els nostres gustos genera una homogeneïtzació o una exclusió de la diferència

Així, podríem entendre aquest mecanisme com un joc o bé com una arma de reproducció massiva: vídeos que es repeteixen per 1.000 a través de l’infinite scroll personalitzat de cadascú. El fet de veure només continguts relacionats amb els nostres gustos genera una homogeneïtzació o una exclusió de la diferència. Tot sistema genera patrons i codis de comportament, però també habilita fractures i esquerdes. Quines possibilitats tenim de crear una contracultura o contraassimilació de patrons (a través del mateix mecanisme) per generar una nova mirada o forma de relació amb aquests?

Andrea Soto Calderón, al llibre La performatividad de las imágenes, proposa “inventar formes de desautomatització col·lectiva, de desestereotipar les imatges, cosa que requereix una altra actitud que no sigui de rebuig i ressentiment, sinó de cooperació. Pensar la cultura visual no contra les imatges, sinó des de les imatges”. És possible reapropiar-nos de les vies i l’expansió que ha generat l’aplicació sense entrar al seu sistema? A les xarxes digitals, qui crea els continguts? Qui els viralitza? Una usuària random o una marca o corporació amb poder d’influència?

Contracultura TikTok

De la mateixa manera que a les xarxes socials s’observa una tendència normativa i homogeneïtzadora dels cossos, també hi ha molts perfils d’usuàries que intenten subvertir aquests patrons exagerant el cos i el moviment fins al punt que resulti grotesc. Hi ha una expressió de la sexualitat que qüestiona i discuteix els límits del que és i no és acceptat per la societat. La imatge d’un cos obscè, pervers, prohibit, deformat, monstruós, híbrid o no catalogable es contraposa a la imatge normativa binària i heteropatriarcal sobre estètica, cos i gènere. Els filtres, els efectes i l’edició de la imatge també faciliten la transformació dels cossos.

Tot i la mercantilització dels continguts, algunes han trobat empoderament allà on tot semblava perdut

La dansa no té enemics. O, si n’hi ha cap, és un enemic que posa en comú totes les generacions i els gremis; un sistema que obliga l’individu a produir en totes les esferes (personal i laboral) fins a asfixiar-lo. Per molt que algunes usuàries proposin un model no normatiu del llenguatge i l’estètica corporal a l’aplicació, és difícil (o impossible) escapar del seu disseny corporatiu pel que fa a polítiques de temps, espai i funcionament. L’aplicació s’ha convertit en una plataforma indispensable per al màrqueting, i les usuàries que en dominen els codis són les joves. Tot i la mercantilització dels continguts, algunes han trobat empoderament allà on tot semblava perdut; un forat laboral que només elles poden omplir treballant de tiktokers, instagramers o youtubers.

*Aquest text es va presentar a la revista Entrecate i és una síntesi d’una investigació prèvia a la publicació del volum Paragrafies del Mercat de les Flors dedicat a l’obra de Núria Guiu.